Carta a la UE d'una refugiada siriana
Diumenge, 03 Abril 2016 13:39 | | 
| Vist: 47
| Vist: 47
Barcelona /Santa Coloma de Gramenet /ara.cat /nouscatalans.cat /Foto del mateix diari ARA
"Que ens tornin el que vam perdre per venir aquí i ens enviïn de tornada a Síria" /Quan vam arribar teníem diners per comprar una mica de menjar. Ara ja se’ns han acabat. Fem hores de cua per un entrepà. Fa poc el meu marit li va dir a un periodista: "La gent n’està tipa. Potser demà tiraran a terra les portes i una riuada de gent traspassarà la frontera". El periodista li va contestar: "Quantes armes teniu?" Si sabéssim portar armes o volguéssim portar-ne no hauríem fugit de Síria. Volem la pau. Estem farts de morts.
Hem fugit d’una guerra, però ara resulta que la Unió Europea ens fa la guerra a nosaltres, una guerra psicològica. Quan ens arriben rumors que ens deixaran entrar a Europa ho celebrem. Els dirigents europeus ens donen noves esperances per destruir-les després. Per què vau obrir la porta als refugiats? Per què els vau acollir? Si ho haguéssiu aturat abans, no hauríem vingut. Ni els meus fills ni jo –ni milers de persones– hauríem corregut el risc de morir en la travessia per mar.
Tinc 39 anys i sóc kurda, de la ciutat d’Al-Hassakah. Per les notícies de la televisió em vaig assabentar que Al-Hassakah estava sota l’amenaça de l’Estat Islàmic. La primavera passada el govern bombardejava cada dia els afores de la ciutat. De vegades una bomba extraviada queia a prop nostre.
Un dia, a les 5 del matí, vam sentir el bombardeig i vam saber que ja havia arribat l’Estat Islàmic. Vaig agafar els meus fills i dues bosses i vaig fugir. Aquells dies tothom tenia sempre a mà dues bosses preparades: una per als documents importants i l’altra per a la roba i articles de primera necessitat. Vam fugir corrents per un rierol sec. Com que encara estava molt enfangat, els peus se’ns hi enfonsaven fins als turmells.
La vida sota el control de les forces kurdes ja era molt dura abans de l’arribada de l’Estat Islàmic. No hi havia llenya. Una vegada li vaig preguntar al meu marit: "Si agaféssim una de les bigues del sostre per ficar-la a l’estufa, ¿creus que cauria el sostre?" Va riure. "Sí que cauria i, per si no fos prou, acabaríem vivint al carrer".
Ara, a Al-Hassakah, si tens un fill l’has d’enviar a fer la guerra. Tant se val que sigui fill únic o que estigui estudiant. Si no hi ha cap noi hi ha d’anar la noia. Si vols quedar-te en aquella zona cada família ha d’enviar una persona a lluitar. Les forces kurdes van intentar reclutar la meva filla. Vaig haver d’introduir-la clandestinament a Turquia.
Vam decidir anar a Alemanya perquè la majoria de la meva família hi viu. Vam passar dos mesos en una zona fronterera abans de fugir cap a Turquia, on treballava el meu marit. A través de Facebook vaig trobar una persona dedicada al contraban d’immigrants –un parent polític– i vam fugir a Esmirna. Dos dies més tard érem, de nit, en algun lloc de la costa turca amb 35 persones més.
La meva filla, el seu marit, el seu fill i jo vam ser els últims a marxar de la platja. La meva filla plorava. Deia que no se’n volia anar i, que si moria, jo arrossegaria sempre el pes de la culpa. Jo no sabia què fer. Llavors, com sortit d’un somni, es va acostar un jove, la va agafar a ella i el nen en braços i els va ficar dintre de la barca. Em vaig quedar sola a la riba. Vaig entrar a l’aigua caminant cap a la barca. Els contrabandistes em van empènyer per sota mentre el meu nebot m’estirava cap amunt perquè hi pogués pujar.
El dia que vam arribar a Idomeni encara hi havia gent que traspassava la frontera cap a Macedònia. Ens pensàvem que ja havíem arribat. Ens pensàvem que el tros més difícil del trajecte era el mar.
Segons una dita àrab: "Sense gent, fins i tot el cel és insuportable".
A Alemanya hi tinc tres germanes i tres germans. La Unió Europea ens vol mantenir separats en països diferents. Si ens apuntem al programa de reassentament i després la UE ens destina a un país europeu i arribem a aconseguir-ne la ciutadania, ¿podrem reunir-nos amb la nostra família a Alemanya? Sospito que canviaran les lleis i ni aleshores podrem anar-hi.
Al nostre país ens vam negar a separar-nos. Per què hi hauríem d’estar d’acord ara? A Idomeni el que vol tothom és reunir-se amb la seva família; si no, no s’haurien embarcat en un viatge tan perillós per retrobar-se amb ells. A la tenda del costat hi ha dues dones que no veuen els seus marits des de fa dos anys. Els seus homes són a Alemanya, però no han aconseguit que les dones i els fills es reuneixin amb ells.
Vull que tots els dirigents europeus m’escoltin: si n’hi ha algun que estigui disposat a separar-se del seu fill –o dels seus germans i cosins-, acceptaré fer el mateix.
Si això es el que volen que fem, que ens tornin el que vam perdre per venir aquí i ens enviïn de tornada a Síria. Si volgués viure entre desconeguts hauria demanat per entrar al Canadà. Qui t’ajudarà si estàs malalt? Necessites els germans, la mare, el pare.
La Laila és una perruquera titulada. Va demanar que el seu cognom no aparegués a la firma de l’article perquè tenia por que explicar la seva història posés en perill la seva família a Síria o afectés la seva petició d’asil. Així l’hi va dir a Laura Dean, periodista establerta al Caire.
No hay comentarios:
Publicar un comentario